Parlem del Pla d’Accessibilitat Universal de Barcelona amb la tinenta d’Alcaldia de Drets Socials Laia Ortiz
El passat mes de març, es va presentar el Pla d’Accessibilitat Universal de Barcelona 2018-2026. Avui en parlem amb Laia Ortiz, tinenta d’Alcaldia de Drets Socials i presidenta de l’Institut Municipal de Persones amb Discapacitat (IMPD).
Pregunta (P): Què comporta l'aplicació del nou pla d'accessibilitat universal?
Laia Ortiz (L.O.): Poder parlar d’accessibilitat universal a una ciutat com Barcelona, per molt que sigui una de les ciutats que més ha avançat a Europa en termes d’accessibilitat, és una autèntica revolució. Barcelona ha avançat molt urbanísticament pel que fa a la discapacitat física, però en discapacitat sensorial i en molts temes de comunicació, encara estem al darrera d’altres ciutats. Ara ens trobem a la fase de diagnòstic i, en aquest aspecte, Barcelona requereix de canvis perquè es tingui en compte tota la diversitat existent. Crec que parlar d’un pla d’accessibilitat universal és una millora en termes d’una ciutat saludable i inclusiva, en termes de diversitat funcional i també de cicles de vida. Per altra banda, sabem que existeix el codi d’accessibilitat de la Generalitat, una llei marc que hauria de ser la nostra referència però la seva aprovació encara no ha arribat. En aquest sentit, la implementació del pla d’accessibilitat a Barcelona prèvia al desenvolupament reglamentari d’aquesta llei comporta cert risc, però ens vam reunir amb la Generalitat i vam decidir començar. Pensem que amb el pla d’accessibilitat de Barcelona podrem alimentar el codi d’accessibilitat de Catalunya.
(P): Quines seran les etapes d’implementació d’aquest pla i com es comunicaran a la ciutadania?
(L.O.): El pla dura fins al 2026 i passarà per aquestes fases: diagnòstic, repte i disseny de solucions. Ara estem en el diagnòstic i d’aquí n’obtindrem un retorn. En molts casos ja van sortint solucions tipo, però una vegada obtinguem la radiografia complerta de la situació actual, es comunicarà mitjançant dues vies. Una, el consell rector de l’IMPD i, l'altra, a través de la xarxes de l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva, que és un espai on estan totes les entitats. A més a més, voldríem que la pròpia ciutadania pogués alimentar el procés de diagnòstic i solucions. La idea és, de cara al 2019, deixar els informes previs preparats per a poder tenir la primera ordenança municipal d’accessibilitat. El tràmit d’una ordenança és llarg, però la idea es deixar-ho treballat al 2019 perquè al 2020 hi pugui haver una ordenança, que és l’instrument jurídic més fort que podem tenir a nivell de ciutat.
(P): Quin paper estan tenint els col·lectius de persones amb discapacitat en el diagnòstic?
(L.O.): Fins ara, els diagnòstics els havien estat fent els tècnics municipals, però amb el pla d’accessibilitat universal ho hem volgut fer de manera diferent. Això vol dir que per primera vegada les persones implicades en el diagnòstic són també persones amb discapacitat, cosa que s'havia demanat des del consell rector de l’IMPD. Per fer-ho hem treballat amb 35 plans d'ocupació gràcies als quals, les persones afectades són les que estan fent les comprovacions i qui ens diu si les coses funcionen o no. Les entitats, i cadascuna dins la seva especialitat, tenen molt treballats alguns àmbits, i això no només alimenta el diagnòstic sinó que ens donarà molta informació que serà imprescindible en el disseny de solucions.
(P): Com es pretén treballar l'accessibilitat comunicativa?
(L.O.): L’accessibilitat comunicativa és un aspecte de gran complexitat i requereix d’assessorament. En el tema auditiu, per exemple, estem revisant les senyals de les parades d’autobús, mirant sensors i aplicacions per a mòbil. Per a la discapacitat intel·lectual estem revisant com ens comuniquem amb la ciutadania i estem incorporant la lectura fàcil en la documentació, la senyalització al carrer, etc. Hi ha moltíssimes actuacions en les que hem d’avançar. Ara, recent aprovades les normes reguladores de participació, disposarem de consultes, d'eines de participació digital i d'altres processos de participació oberts que ens ajudaran a que les qüestions d’accessibilitat siguin un debat de model de ciutat, perquè som moltíssima la gent de molts col·lectius els que podem fer pedagogia pel benestar de tothom.
(P): Quin model d’avaluació de resultats penseu dur a terme?
(L.O.): D'una banda, abans d’implementar solucions tipus es comprovarà que les propostes funcionen i són universals. Per l’altra, no es podrà aprovar res que a posteriori es pugui contradir al codi d’accessibilitat de Catalunya, i en aquest sentit, confiem que aquest no es demori molt més i puguem alimentar-ne el contingut. I l’última qüestió és que, a més a més, tot el que es vagi aprovant, haurà de ser susceptible de ser revisat regularment.
(P): El pla també contempla aconseguir un oci accessible a la ciutat, quines són les mesures prioritàries en l’àmbit cultural i esportiu?
(L.O.): S’ha treballat molt en els centres esportius municipals, però queda molt per fer. Treballem conjuntament amb persones amb discapacitat a les activitats que es desenvolupen en aquests centres,com per exemple natació, i valorem com alliberem espais dedicats especialment a aquest col·lectiu. A nivell cultural, fa poc vam fer el primer manual de com fer museus accessibles. El museu del Disseny Hub està especialitzat precisament en això, i allà vam presentar aquesta guia a 200 representants de museus de Catalunya interessats en adaptar les seves exposicions.
(P): Quina coordinació es realitza amb altres administracions o operadors implicats en els serveis que van més enllà de les competències de la ciutat?
(L.O.): El pla treballa en les qüestions de més proximitat, però, per exemple, les competències dels centres educatius i dels centres d’atenció primària les tenim compartides amb la Generalitat. Què vol dir amb això? Que segons avancem en la millora de l'accessibilitat a l'espai públic, haurem de contactar amb els diferentes operadors, com el Port, els establiments hotelers, els centres culturals, etc., perqué obviament formen part de la ciutat.
(P): El Barça per exemple origina problemes d’accessibilitat?
(L.O.): D'una banda, a nivell d'accessibilitat del camp hi ha hagut millores. De l'altra, pel que fa a la transformació de l'espai Barça, hem exigit canvis perquè quan hi hagi un partit no s'hagi de paralitzar tot un districte. D'aquesta manera, per a la planificació del nou espai Barça, els hem demanat, entre d'altres coses, que s'ocupin dels espais per a autocars etc., de manera que no suposin una gran barrera que impedeixi la mobilitat. Ells sí han anat incorporant aquesta visió.
(P): En conjunt, quines són les prioritats del pla per a aconseguir que al 2026 Barcelona sigui 100% accessible?
(L.O.): Una prioritat es la sensibilització. Em preocupa que quan es volen posar segons quins elements a l’espai públic a ningú li vingui al cap a qui li pot afectar això, ja siguin ‘bolardos’, terrasses, etc. També crec que el transport és clau: un dels reptes principals que te la ciutat es la mobilitat, un dret fonamental per fer vida amb normalitat, i sobretot la mobilitat amb el transport públic, perquè Barcelona no es pot permetre ampliar el trànsit rodat, per qüestions de salut i de contaminació. Una altra prioritat és que l’urbanisme sigui cada vegada més amable: que els carrers siguin amples, que es pugui caminar i circular amb cadira de rodes, que siguin més segurs per a tothom. El conjunt de com pensem urbanísticament la ciutat, si es fa des de la proximitat i les necessitats del dia a dia, facilitarà l’accessibilitat a tothom. I per últim el tema de l’accessibilitat comunicativa que hem comentat abans.
(P): Parlem a vegades de diversitat funcional i a vegades de discapacitat, quins matisos tenen ambdós termes en el context d’accessibilitat universal?
(L.O.): Hi ha hagut debat sobre aquests termes. El terme diversitat funcional és útil des del punt de vista de l'accessibilitat perquè precisament l’accessibilitat consisteix en adaptar la ciutat per a persones diverses funcionalment. Per exemple, potser algunes persones no han après a caminar, i això no és discapacitat, és diversitat funcional. En altres casos quan parlem de persones amb discapacitat parlem d’un diagnòstic, que a més a més inclou l’evolució de la discapacitat en els cicles d’edat, i també forma part del pla. Jo faig ús volgudament d’ambdós termes i crec que en accessibilitat hem de parlar de diversitat funcional per no posar tot el focus en la capacitat de la persona i perquè ens obliga a actuar més col·lectivament. Si parlem de diversitat funcional diem que ens adaptem a la diversitat de la ciutadania, si parlem de discapacitat parlem d’un col·lectiu concret i no del conjunt.
(P): Des de l’ODF, valorem molt positivament la labor que estan realitzant, moltes gracies per aquesta estona.
(L.O.): A vosaltres. Molts cops em queixo de que els avenços, els debats i les problemàtiques entorn a la discapacitat són bastant invisibles. Crec que la única manera d’avançar per fer una Barcelona inclusiva és que aquesta qüestió formi part d’un canvi cultural de tothom. En aquest sentit ens va bé que l'ODF faci d'altaveu i com a observatori de bones i males pràctiques us convido també a que sigueu crítics amb el que anem fent.