Parlem amb Neus Pujal, Fiscal en Cap d'Àrea de Sabadell
El Dia Internacional de la Dona Treballadora, també anomenat Dia Internacional de la Dona per la decisió de l'ONU d'institucionalitzar-ho en 1975, commemora la lluita de la dona per la seva participació, en pla d'igualtat amb l'home, en la societat i en el seu desenvolupament íntegre com a persona. Amb motiu d’aquest dia, parlem amb Neus Pujal, Fiscal Cap de l’Àrea de Sabadell i experta en la defensa dels drets de les persones amb discapacitat.
Pregunta (P): Encara que la nostra societat ha avançat, no és habitual trobar una figura com la seva: dona, fiscal i experta en la defensa dels drets de les persones amb discapacitat. Després d’una dècada en aquest càrrec, com veu la situació dels drets de les dones en general i de les dones amb discapacitat en particular?
Neus Pujal (N.P.): Voldria començar dient que en l'àmbit de la judicatura no és gens estrany trobar dones amb el meu perfil. Però he de reconèixer que som un col·lectiu privilegiat. No totes les dones tenen la possibilitat de poder-se dedicar al que els agrada, ni tenen les oportunitats de trobar una feina que les faci independents, primer de la família, després del marit o company i posteriorment que puguin compatibilitzar la feina amb la maternitat després (encara que amb dificultats), o altres càrregues familiars. Em vaig començar a especialitzar en la protecció dels drets de les persones amb discapacitat el 2010, arran de l'aplicació de la Convenció de Nova York a España, que va ser a partir de 2008, però al principi va costar.
Sobre els drets de les dones resta, no obstant això, molt per fer, per avançar. En general, les dones tenen moltíssima més dificultat per accedir en condicions d’igualtat als llocs de treball, serveis i, en definitiva, als drets. Si a això li sumem l’existència de qualsevol tipus de discapacitat, la dificultat és molt més gran.
Les dones amb discapacitat, presenten una doble vulnerabilitat: escletxa salarial i sostre de vidre (accés a càrrecs de responsabilitat) respecte als homes. Per tant, han de superar barreres de vegades infranquejables. Algunes ho aconsegueixen i arriben a ocupar càrrecs de responsabilitat, tenim l’exemple d’una regidora a l’Ajuntament de Valladolid, Ángela Bachiller, amb síndrome de Down, que era auxiliar administrativa de l’Ajuntament de Valladolid i el 2013 va aconseguir ser regidora d’aquest Ajuntament. Però, si les citem individualment, és perquè són una minoria.
(P): Aquest any, el 8 de març se celebra sota el lema 'Ara és el moment: les activistes rurals i urbanes transformen la vida de les dones'. Quins reptes tenim al davant les dones per acabar amb l'escletxa que ens separa de la igualtat i la justícia?
(N.P.): Hi ha importants reptes. La discriminació té moltes facetes i hi ha molts obstacles a superar. La manifestació més greu de discriminació és la violència. I l’eradicació de la violència masclista és un repte molt difícil d’assolir. Existeixen altres reptes, en l’àmbit salarial, igualtat d’oportunitats, en la projecció salarial, professional, accés als llocs de feina. En les entrevistes de treball pregunten a les dones si estan casades, pels fills que tenen i/o que volen tenir, mentre que aquestes preguntes no les fan als homes. Si es solucionés o, almenys, es facilités el problema de la conciliació, això minvaria la dificultat de l’accés de la dona al món laboral, ja que no hi ha co-responsabilitat a casa. I això repercuteix en l’àmbit laboral, la conciliació i l’accés en condicions d’igualtat als llocs de treball, i no només als llocs de responsabilitat.
Per tant, el camí consisteix en seguir lluitant molt, treballar i esforçar-nos en ser independents econòmicament. Intentar des que els nens són petits no caure en tòpics sexistes i sobretot educar als nostres fills de forma igualitària i en el respecte. Per un altra banda, educar als adolescents perquè no adoptin ni permetin conductes de prepotència, control o falta de respecte dels nois en relació a les noies, ni tampoc de subordinació ni submissió en les noies respecte dels primers. Que no interpretin el control de la parella com una forma d’amor sinó com una cosa de tot punt reprovable.
(P): El passat dia 2 es va celebrar al Senat la II Conferència Sectorial de Dones amb Discapacitat que aquest any precisament ha abordat les barreres d’aquest grup social per accedir a la Justícia. Segons la seva experiència professional, com està sent la incorporació de les dones amb discapacitat a la carrera judicial?
(N.P.): La primera dona que va accedir a la carrera fiscal va ser al 1977. A la Fiscalia de Barcelona, quan va arribar la primera Fiscal al 1982 no hi havia lavabos per dones i no estava prevista la baixa per maternitat per a fiscals. Des de llavors, no hi ha hagut cap tipus de discriminació entre homes i dones, ni professional ni salarial. No obstant això, la maternitat sí pot afectar a la projecció professional d’algunes jutges o fiscals.
Per una altra banda, des de fa anys hi ha un tant per cent de places per a persones, homes o dones, amb discapacitat, encara que el percentatge de places és reduït (sobre un 2%), pel que, de vegades, a algunes persones amb discapacitat els convé examinar-se pel torn general. A part, està prevista la possibilitat d’adaptació de l’examen a la discapacitat concreta de la persona que s’examina (disposar de més temps, o ajustar els medis materials, cadira, micròfon...). Conec alguns casos de fiscals, dones, amb discapacitat i s’han incorporat amb normalitat, encara que persisteixen les barreres arquitectòniques. A part, a la nostra feina s’han de carretejar encara expedients voluminosos i pesats, pel que necessiten una especial ajuda, òbviament els funcionaris i companys col·laboren amb normalitat, però evidentment és dur haver de demanar contínuament ajuda.
(P): En relació a la realitat que es troba als jutjats, quina és la temàtica dels casos que hi arriben i com ha evolucionat (si ho ha fet) en els darrers anys?
(N.P.): Arran de la Convenció de Nova York, la Fiscalia del Civil del Tribunal Suprem ha estat pionera a la justícia en l’aplicació dels nous criteris de la Convenció, s’ha passat d’una concepció de la discapacitat mèdic-rehabilitadora a una concepció social. I pel principi d’unitat d’actuació la resta de Fiscalies hem canviat absolutament la concepció de la protecció dels drets de les persones amb discapacitat, de tal manera que iniciem molts menys procediments de prediscapacitat des de Fiscalia que els que s’incoaven a la dècada dels 90.
Per exemple en 2008 es van incoar un total de 162 diligències de discapacitat a la Fiscalia d’Àrea de Sabadell, que compren els partits judicials de Sabadell i Cerdanyola (fins al 2010 la incoació es portava des de la Fiscalia Provincial de Barcelona). A l’any 2010 es varen incoar 90 procediments. Al 2013, per exemple 63. Al 2014 varen passar de nou a 99, en ampliar-se els casos de presentació de demanda en alguns supòsits en que els familiars no podien encarregar-se i al 2017 només hem incoat 54. No sempre que ens arriba informació d’una persona en situació de vulnerabilitat o discapacitat incoem un procediment des de Fiscalia. Avaluem les causes i els motius. A vegades hi ha causes legals per iniciar un procediment de modificació de la capacitat, però no hi ha motiu, perquè el suport en concret que precisa la persona en situació de discapacitat es pot resoldre d’una altra manera, no cal discapacitar-la judicialment, per exemple, amb la institució de la guarda de fet, o amb poders notarials, o senzillament, si la persona està ben atesa i cuidada i no estem parlant d’un patrimoni en risc, no presentarem demanda de modificació de la capacitat. Com tampoc ho farem des de Fiscalia quan la persona té familiars legitimats per presentar la demanda, si aquests no han claudicat, ni abusen patrimonialment de la persona vulnerable. I quan presentem demanda demanem la mesura de protecció menys limitativa de drets possible. S’ha generalitzat la curatela en front de la tutela. També intentem utilitzar la institució de l’assistent.
(P): Les dones amb discapacitat pateixin una doble discriminació: pel fet de ser dones i per tenir una discapacitat. Si parlem de violència de gènere, cal recordar que recentment s’han publicat els resultats de la Macro-enquesta de violència contra la dona de 2015 que incorpora per primera vegada l’estudi sobre la dona amb discapacitat acreditada del 33% o més, i s’ha demostrat que, en qualsevol de les seves formes, la violència de gènere és més elevada en aquest col·lectiu. S’havia visibilitzat abans aquest aspecte? Què han de fer els poders públics i en particular el món de la judicatura per posar fi a aquesta doble discriminació?
(N.P.): Si que s’havia detectat, igual que les dones adultes o menors amb discapacitat tenen més possibilitats de patir abusos sexuals, sigui de l’exterior o de l’entorn familiar o cercle d’amics o coneguts.
Els poders públics han de destinar més recursos a vèncer aquesta doble discriminació i especialment en l’àmbit de l’educació. Des de l’àmbit judicial, s’han de perseguir aquestes conductes, però prèviament s’han de detectar i per això s’ha de continuar amb l’especialització. No tots els partits judicials compten amb especialistes i conseqüentment amb persones sensibilitzades amb la matèria que puguin o vulguin dedicar el seu temps a fer aflorar aquesta violència i, en especial, no només els casos puntuals sinó l’actitud de dominació/submissió, la violència física o psíquica habitual, etc. S’ha d’aprofundir en els jutjats especialitzats, i no solament de violència de gènere, sinó de protecció de les persones amb discapacitat, matèria que majoritàriament, en partits judicials petits es porta juntament amb altres de civils, amb més complicació, de manera que els jutges dediquen generalment menys temps a assumptes relatius a persones amb discapacitat quan parlem de jutjats mixtes o civils sense especialització. S’ha de fer que els cursos de formació en la matèria d’especialització dels jutjats/fiscals siguin obligatoris. En l’àmbit dels fiscals hi ha reunions anuals d’especialistes per unificar criteris que són obligatòries a les que assisteixen els delegats o coordinadors i transmeten a la resta la informació.
D’altra banda, els poders públics han de dedicar recursos, aportacions pressupostàries. Totes les mesures en la lluita contra la violència de gènere han d’incloure als col·lectius especialment vulnerables, dones, menors, immigrants, dones amb discapacitat, i finalment dones grans i especialment les que es troben en situació de dependència. S’ha de lluitar contra la doble vulnerabilitat, la doble discriminació. En relació a aquests col·lectius, les mesures, a més de la perspectiva de gènere, han de preveure aquestes especials situacions, si volem que siguin realment eficaces.
La Fiscalia sí que es plenament conscient d’aquestes dues condicions de vulnerabilitat, gènere i discapacitat. Qualsevol mesura ha de tenir en compte aquest doble vessant. Calen recursos socials, facilitar l’accés d’aquestes dones a l’educació, a recursos socials, una perspectiva més preventiva i d’assistència social que una resposta penal. No totes les situacions de discriminació desemboquen en violència. L’actuació penal tindrà lloc quan s’ha produït un acte de violència física o psíquica.
(P): Si abordem la qüestió laboral, a Espanya només té feina el 25% de dones amb discapacitat, davant d’un 55% de dones sense discapacitat que a l'entorn europeu treballa. Fa uns dies la Fundació CERMI Mujeres i el CERMI van denunciar aquesta escletxa salarial i van demanar que s’activessin polítiques d'ocupació per tal que es prenguien consideració el doble enfocament del gènere i la discapacitat, i s'assegurin els recursos per garantir l'apoderament de les dones amb discapacitat. Amb aquestes dades sobre la taula, s’és conscient de la doble discriminació de la dona amb discapacitat? Com creu que caldria enfocar-ho?
(N.P.): Recentment s’ha aprovat parlamentàriament destinar una quantitat de diners molt important en matèria de violència de gènere. S’ha de lluitar perquè part d’aquests diners es destinin a polítiques d’ocupació de dones amb discapacitat maltractades. És una realitat i s’ha de treballar per aconseguir la veritable igualtat. A la jurisdicció laboral s’estan donant importants passes en l’aplicació de la Convenció de Nova York en defensa del dret de treball de les persones con discapacitat.
(P): Durant les últimes setmanes hem sentit parlar molt de l’esterilització forçosa de les nenes i dones amb discapacitat, una violació molt greu dels seus drets, gràcies a l’informe presentat per la Fundació Cermi Mujeres “Poner fin a las esterilizaciones forzosas de mujeres y niñas con discapacidad”. Aquest informe posa de manifest la vinculació estreta que hi ha entre aquesta pràctica i la privació de la capacitat jurídica. Què mesures legals han d’impulsar els Estats per promoure el dret de les dones a mantenir el control sobre els seus propis cossos i la seva sexualitat tal com recomana la Fundació Cermi Mujeres?
(N.P.): La Convenció de Nova York estableix que tothom té dret a decidir de forma autònoma on vol viure, decidir si vol viure de forma independent, així com el dret a formar una família i decidir quants fills vol tenir. Per tant, la discapacitació d’una dona o d’un home no ha d’anar lligada a l’esterilització a menys que ho consenteixin voluntàriament aquestes persones.
Quan ho demana un tutor perquè la persona té la capacitat modificada, s’ha de veure per què ho demana el tutor, ja que de vegades és degut a un excés de paternalisme, o per evitar haver-se de fer càrrec dels fills, etc. O simplement prejudicis quan aquestes persones comencen a sortit amb un altre, sense preocupar-se per ensenyar-los com adoptar precaucions per evitar la gestació. Els procediments han de ser especialment garantistes, amb diversos pèrits i sempre informe del forense sobre la capacitat de la persona amb discapacitat de poder-se fer càrrec de la prole, amb els ajuts necessaris i per sobre de tot, intentar esbrinar quina és la seva voluntat i respectar-la.
En els procediments encaminats a l’autorització judicial per l’esterilització de persones discapaces i avortament, el dictamen del Fiscal s’emet a la llum de l’art. 23 de la Convenció, el qual proclama el dret de tota persona amb discapacitat a contraure matrimoni, i fundar una família, així com el dret a mantenir la seva fertilitat.
Accessibilitat i inclusió
(P): El passat desembre, en col·laboració amb el Consell de l’Advocacia Catalana vàrem celebrar unes jornades per tractar com es pot abordar l’incompliment de la llei d’accessibilitat, segons la qual el passat 4 de desembre de 2017 tots els productes, béns, entorns i serveis havien de ser accessibles per a tothom. Per què creu que, vençut el termini aquesta llei s’incompleix sense que hi hagi conseqüències?
(N.P.): L’any 2013 vaig demanar del Departament de Justícia que informés si l’edifici judicial de Sabadell era accessible i vaig rebre una trucada de la Secretaria General d’aleshores preguntant-me si totes les Fiscalies d’Àrea li farien el mateix requeriment. I no van fer l’informe. El vaig tornar a requerir per dues vegades i cinc anys més tard no se m’ha contestat. Evidentment l’edifici judicial de Sabadell no és accessible.
La falta d’accessibilitat és una qüestió d’índole administratiu, l’única forma de lluitar és la reclamació individual del compliment dels drets. La Fiscalia no està legitimada per interposar aquestes demandes. Podem posar de manifest aquests incompliments a través dels Jutges degans i dels nostres superiors jeràrquics. O també indicar-ho als responsables administratius dels edificis, però no és una qüestió penal. Els poders públics estan prou conscienciats però quan han de gastar diners, es neguen.
(P): En aquest sentit, què pensa que podria fer la Fiscalia per aconseguir que es compleixi la llei?
(N.P.): Posar-ho en coneixement de les autoritats perquè es persegueixin administrativament aquestes conductes.
(P): Per avançar positivament en l’aplicació de la legislació és necessari impulsar un canvi cultural basat en el paradigma del disseny universal, que dirigeixi les seves accions al desenvolupament de productes i entorns de fàcil accés per a tothom, no només per a persones amb discapacitat. Es tracta en definitiva d’aconseguir ni més ni menys que l’accessibilitat universal, com pensa que hem de fer aquest canvi?
(N.P.): Crec que no és des de la Fiscalia, ja que no estem parlant de delictes, sinó des de les administracions, amb expedients administratius i fortes multes és com s’haurien de canviar les mentalitats. Al mateix temps s’han de subvencionar des de l’Administració als particulars per tal que adaptin els edificis, quan parlem d’edificis privats.
En casos concrets la Fiscalia pot actuar, no en general. Els particulars poden actuar via administrativa com a col·lectiu, a través d’associacions. La Fiscalia actuarà dins dels procediments i per les vies jurisdiccionals, conforme l’Estatut Orgànic Ministeri Fiscal.
(P): El passat mes d’octubre, la Fiscalia General de l’Estat i CERMI van signar un nou conveni per avançar en la igualtat de drets de les persones amb discapacitat. Quina valoració fa de les polítiques encaminades a la inclusió social de les persones amb discapacitat?
(N.P.): Molt positiva, òbviament.
(P): Quins són els aspectes més rellevants d’aquest conveni en defensa de la igualtat de drets de les persones amb discapacitat?
(N.P.): Consisteix en la col·laboració en l’àrea d’informació sobre estudis i sobre matèries relacionades amb la protecció dels drets de les persones amb discapacitat. Col·laboració en la formació de Fiscals en aquesta matèria i comunicació de casos. Informació sobre Tractats internacionals. Rebre denúncies sobre vulneració de drets que constitueixin delictes o vulneració de drets fonamentals, així com informació a quina administració s’han d’adreçar. En definitiva, tenir un vincle de comunicació.
(P): Quines millores podrà aportar aquest instrument a la labor del conjunt de les fiscalies?
(N.P.): Un major coneixement entre tots els estaments implicats en la matèria.
Drets
(P): Recentment s'ha aprovat la reforma de la Llei del Tribunal del Jurat per incorporar l'article 13 de la Convenció Internacional sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat segons el qual, les persones amb discapacitat ja poden formar part d'un jurat popular. Sembla que es camini molt lent, ja que la Convenció va entrar en vigor a Espanya l'any 2008 i hem necessitat 10 anys per corregir aquesta discriminació...
(N.P.): Cert, però almenys es va avançant, encara que no amb la rapidesa que tots desitjaríem.
(P): Una altra discriminació és la falta de reconeixement del dret al vot de totes les persones amb discapacitat. El Cermi ha exigit al Congrés que s'atorgui el dret de sufragi, actiu i passiu, a les gairebé 100.000 persones que no ho tenen reconegut per raó de discapacitat intel·lectual, psicosocial o deterioració cognitiva, ja que es tracta d'una greu violació dels drets humans que persisteix en el nostre dret públic. Quan pensa que podrà estar llista aquesta reforma?
(N.P.): S’està elaborant una modificació legislativa per garantir el dret de vot. Jo crec que aviat. La Fiscalia d’Àrea de Sabadell és molt activa en la defensa del dret de vot de les persones amb discapacitat. En les demandes i contestació a les demandes no demana mai la privació del dret de vot. Ja que el procediment de modificació de la capacitat no està orientat a privar de drets, sinó a donar suport a aquestes persones en l’exercici dels seus drets. Per tant, recórrer les sentències on es priva del dret de sufragi actiu (cada vegada són menys) i també incoa diligències pre-processals encaminades a la recuperació de la capacitat de les persones que varen resultar discapacitades judicialment amb criteris anteriors, així com per la recuperació del dret de vot.
(P): Per acabar aquesta entrevista, en quins aspectes pensa que cal treballar més intensament i més urgentment per canviar totes aquestes realitats que hem esmentat?
(N.P.): Sensibilització per part de la societat en general i educació des de la infància.