El nou compromís amb les dones amb discapacitat al comitè CEDAW, parlem Ana Peláez

El nuevo compromiso con las mujeres con discapacidad en el comité CEDAW, hablamos Ana Peláez

Imatge de Jorge Vila

Ana Peláez ha tornat de Nova York, on el passat 7 de juny es van celebrar eleccions al CEDAW (de l'anglèsCommittee on the Elimination of Discrimination against Women) de l'ONU per al període 2019-2022 i per al qual ha estat elegida membre, convertint-se en la primera dona amb discapacitat que formarà part d'aquest òrgan.

Pregunta (P):Va ser a principis d'aquest any quan es va presentar la seva candidatura per formar part del Comitè de la CEDAW. Llavors es va llançar la campanya #disabilityforCEDAW en xarxes socials i va activar una pàgina web. Com han estat aquests 6 mesos? Amb quin tipus de suport ha comptat?

 

Ana Peláez (A.P.): Abans de presentar la candidatura, el ministre d'afers exteriors i de cooperació de llavors em va consultar, i després li va consultar tant al president del CERMI com al president de l'ONCE per veure si estaven d'acord amb que Espanya presentés aquesta candidatura. Un cop presentada vam començar a treballar en la seva preparació, que ha d'estar acompanyada d'un currículum conforme a uns criteris determinats de Nacions Unides. Per a nosaltres era molt important reflectir no només el meu perfil com a candidata, sinó també el nostre compromís de futur en el CEDAW, un òrgan de drets humans que específicament lluita contra tota forma de discriminació a la dona.

Des del primer moment vam entendre que aquesta candidatura oficial que presentava havia d'estar en els diferents idiomes de Nacions Unides que són 6: espanyol, anglès, francès, àrab, rus i xinès. D'altra banda, després de perdre per un vot la candidatura de 2016 vam aprendre moltes coses. En primer lloc, que les xarxes socials tenen un paper importantíssim i influeixen en les decisions de molts estats i sobretot en la societat civil. Per això vam crear una pàgina web, perfils de Twitter, Facebook i un hashtag amb el mateix nom (#disabilityforCEDAW). En aquesta pàgina web es podia accedir a molta més informació que a la candidatura, i vam poder complementar tota la informació perquè els estats parts de la CEDAW poguessin valorar la candidatura. A més, enteníem que havia d'estar en formats accessibles. I per això, tant la pàgina web, com els materials que incloïa han estat plenament accessibles. Vam fer un panflet accessible de la candidatura, que va ser una base importantíssima de suport complementari a la candidatura oficial i, en el qual es van tenir en compte tots els principis de la mateixa. Per exemple, es va dissenyar en sintonia amb l'Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible, així es va fer de color taronja sobre la base del ODS5 (Objectiu de Desenvolupament Sostenible 5) sobre igualtat de gènere, i per això té a la contraportada l'eslògan fundamental leave no one behind, és a dir, no deixar ningú enrere, en aquest cas dones i nenes amb discapacitat. El panflet, a més d'estar en els diferents idiomes es va fer totalment accessible: en llengua de signes, en lectura fàcil, en pictogrames etc .... gràcies a la contribució desinteressada de les organitzacions membre del CERMI. També tenia impressió en Braille i l'eslògan de la campanya, "Una veu per la discapacitat en CEDAW", estava en Braille en tots els idiomes, el que a em permetia també fer aquesta al·lusió indirecta a la diversitat de la discapacitat, però també a les qüestions d'accessibilitat. Complementàriament es regalava, un clauer amb una galleda taronja per aprendre braille. En definitiva, tot aquest treball reflectia molt clarament a què em comprometia jo en cas de ser triada en el comitéde la CEDAW.

A més, vam anar mensualment a Nacions Unides per a entrevistar-nos amb les diferents missions d'altres estats part de la CEDAW i convèncer-los de la missió de la nostra candidatura. Les trobades van ser amb aproximadament 50-60 països ja que, com els que podien votar eren 193, consideràvem que calia parlar amb tots. Tot això no hagués estat possible sense el compromís del Ministeri d'Afers Exteriors i de la missió d'Espanya a les Nacions Unides, perquè van ser ells els qui van establir totes les unions bilaterals. Una feina molt gran i un compromís econòmic que he tingut la sort de rebre per part de la meva organització, l'ONCE.

Finalment, res d'això hagués funcionat sense una cosa fonamental: el suport unànime de les grans organitzacions de referència i de tot tipus de discapacitat de tot el món que, a través de les seves juntes directives i començant pel CERMI, van aprovar i van recolzar aquesta candidatura. Es va aconseguir que la candidatura d'Espanya al comitè de la CEDAW fos la candidatura de tota la discapacitat. Y vull posar això en valor perquè aconseguir que totes les organitzacions del món de la discapacitat, independentment del seu àmbit, decidissin donar suport a la campanya i tenir com a única candidatura aquesta, va ser el que realment va marcar la diferència.

P: ¿Com van ser les eleccions a Nova York?

 

A.P: El comitè està format per 23 vocalies que compleixen un mandat de 4 anys. Cada 2 anys es renoven la meitat (11 o 12 vocalies segons l'any que toqui) i aquest any érem 16 candidatures per a 12 convocatòries. Dels 193 països que podien votar, van estar presents i van votar 185, dels quals vam rebre fins a 153 suports. A la candidatura de 2016 vam aconseguir 94, així que estem molt orgullosos del resultat i ho dic en plural perquè sense l'acompanyament del CERMI, l'ONCE, de tot el moviment de la discapacitat, de totes les dones amb discapacitat, de la societat civil, del ministeri d'exteriors, etc ..., no s'hagués aconseguit.

El moment de les eleccions va ser molt emocionant per a molta gent i també pel reconeixement d'una feina molt ben coordinada, excel·lentment desenvolupada. D'aquí també el meu agraïment a la gent més propera que potser no es coneix, però que t'acompanya en un dia a dia com Sara Arévalo, David Vaques, Isabel Caballero, Luís Call, Alberto Duran i Javier Guemez. Per a mi ha estat gent que m'ha ajudat en un dia a dia en el qual van passant coses, i més estant exposada a la valoració i consideració de tot el món.

Per exemple, el canvi de govern que hi va haver just abans de les eleccions. Però aquesta candidatura no ha estat de cap partit. Sempre he defensat que, amb independència de quines siguin les ideologies individuals, la qüestió de drets humans i la qüestió que defensem, els drets de les dones i nenes amb discapacitat, ha d'estar per sobre dels associacionismes polítics i d'interessos partidistes. Jo crec que això ho hem aconseguit, i per això vull donar el meu agraïment a tots els líders polítics. És la quarta vegada que m'he presentat com a candidata per a diferents coses a les Nacions Unides i he estat en governs diferents, per això agraeixo la comprensió política que es fa de la defensa necessària dels sectors més vulnerables i dels seus drets humans fonamentals, com som les dones i nenes amb discapacitat.

P: El seu objectiu com a membre del comitè és que la dimensió inclusiva en matèria de discapacitat formi part de les recomanacions d'aquest Comitè Internacional. Quina és la situació actual i quines serien les seves prioritats específiques en aquest aspecte?

 

A.P.: El comitè de la CEDAW, molt especialment en aquests últims anys, ha vingut coneixent la situació de les dones i nenes amb discapacitat, però en general podem dir que l'ha considerat poc. I per què? Perquè tampoc es reporta gaire sobre la situació concreta d'aquest col·lectiu. I això és així perquè no hi ha organitzacions de dones amb discapacitat.

Davant aquesta manca d'estructura de representació, la situació de les dones i nenes amb discapacitat depèn del que es reporti o bé des de les organitzacions de dones o bé des de les organitzacions de les persones amb discapacitat. ¿Què puc fer jo al comitè? Doncs tinc 3 objectius principals:

Primer, proposo crear una línea de treball sistemàtica de com el comitè ha d'abordar la discapacitat en tot l'àmbit del seu treball, de com incorporarà la discapacitat en el marc de les seves recomanacions generals sobre la dona. Els comitès de drets humans de Nacions Unides fan recomanacions generals per a la correcta implementació dels diferents articles d'aquests tractats de drets humans, i desenvolupa directrius de com fer l'abordatge de: les dones en general en el medi rural, les dones en general a conflictes armats, les dones en general davant la salut, i les dones en general en àmbits temàtics molt diversos. El comitè ha d'incorporar a la dona amb discapacitat perquè representa 1 de cada 5 dones al món i això està per sobre del seu certificat de discapacitat. Aquesta prevalença és tan alta perquè també hi ha major longevitat a la vida de les dones que a la dels homes.

Segon objectiu, i prioritari, aprofitar la meva presència al comitè de la CEDAW per a movilizar a la societat civil, perquè les mateixes dones i nenes amb discapacitat puguin reportar al comité en relació a tot el seu àmbit competencial de treball. S'ha d'anar reforçant un moviment que estigui integrat tant en el moviment de la discapacitat en general com en el moviment feminista. Jo sóc una experta en dones amb discapacitat dins del comitè, però no puc suplantar les seves veus, he de ser un instrument catalitzador i facilitador d'aquesta participació que ha de venir de les mateixes dones i nenes amb discapacitat.

I el meu tercer objectiu: la discapacitat ha de transcendir els límits que imposa la CDPD (Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat). Ho hem aconseguit en el comitè de la CEDAW, pero la discapacitat ha d'estar a tots els comitès de drets humans de Nacions Unidas perquè la discapacitat també és infància, també són drets humans, econòmics, socials i culturals, civils i polítics, també és tortura, migració ... totes les convencions de drets humans. Hem de seguir aquest procés que acabem d'iniciar. En aquest sentit, espero veure ben aviat que altres companys i companyes amb discapacitat arribant també a altres òrgans d'altres tractats de drets humans. Estic molt orgullosa que Espanya compti per exemple amb Jorge Cardona, pare d'una noia amb discapacitat i catedràtic de la Universitat de València, un meravellós expert al comitè dels drets dels nens i nenes amb discapacitat.

P: ¿Les dones amb discapacitat es senten excloses dels moviments feministes?

 

A.P.: En molts casos, les dones amb discapacitat es senten disabled, que en anglès significa discapacitat però sense gènere, ni masculí ni femení. I es senten disabled perquè realment qui s'acosta a elles en termes generals són proveïdors de serveis de l'àmbit de la discapacitat. Generalment no se'ns reconeix els drets sexuals ni reproductius. Als homes sí ia nosaltres no: se'ns esterilitza, se'ns limita la capacitat decisòria en relació amb les nostres relacions interpersonals, se'ns controla la nostra menstruació, es limita la capacitat reproductiva, la capacitat de desenvolupar els nostres rols de maternitat, se'ns veu asexuades i per tant no es reconeixen orientacions sexuals de cap tipus perquè no se'ns ubica en aquesta consideració de dones. D'aquesta manera, d'una banda en molts casos les dones amb discapacitat ens hem sentit discapacitades sense sentir-nos dones, i d'altra banda les dones no ens han vist dones, sinó que ens han vist en la categoria de discapacitades, una categoria diferent a la seva vinculació amb el moviment feminista.

També crec que això està començat a canviar, i que els moviments de dones s'estan obrint a la diversitat i a les dones amb discapacitat, i nosaltres ho reconeixem i agraïm. Es comencen a veure dones amb discapacitat que surten al carrer en els moviments feministes. Vull posar en valor la feina que s'està fent des del sector de la discapacitat en el desenvolupament d'un compromís per la igualtat de gènere i amb les dones, fundació CERMI dones i administracions específiques també, en aquestes mobilitzacions massives de denúncia de terribles situacions com el tema de la Manada, les morts de les nostres companyes, etc ...

P: Vostè representa la primera dona amb discapacitat en el Comitè de la CEDAW de la ONU.¿Qué implicacions té això dins el comitè?

 

A.P.: Els membres del comitè, que per cert el formem 22 dones i 1 home, van a tenir l'experiència de començar a treballar d'una forma potser una mica diferent, perquè aquest comitè ha de ser plenament accessible, ha de saber treballar amb una persona amb discapacitat que utilitzarà, ja d'entrada, unes formes complementàries a les tradicionals a l'hora de desenvolupar les pròpies funcions. Les sessions han de ser accessibles, perquè fins ara  les úniques sessions que han estat accessibles han estat les del comitè de la CDPD, perquè mai s'havia pensat que podíem reportar o tenir presència en altres comitès. Doncs d'ara endavant el comitè de la CEDAW haurà de ser accessible, i no només per a mi, perquè penso ser molt insistent per tal que les dones amb discapacitat puguin tenir presència d'ara en endavant: dones sordes, en cadira de rodes, amb gos -guia, amb discapacitat intel·lectual ...

P: ¿Quina agenda s'ha marcat en els propers mesos per complir aquests objectius?

 

A.P.: Començant a principis de l'any, es preveu 3 períodes de sessions per any i en cada un es tractaran 8 països diferents. Així en el primer període, de l'11 de febrer a l'1 de març, anem a considerar els països d'Angola, Antigua i Barbuda, Botswana, Bulgària, Colòmbia, Etiòpia, Sèrbia, Regne Unit i Irlanda del Nord. En el segon, de l'1 al 19 de juliol Àustria, Bahrain, Cap verd, Costa d'Ivori, República Democràtica del Congo, Guyana, Moçambic i Qatar. I en el tercer període de sessions entre octubre i novembre, encara no tinc els països que considerarem, però va així la cosa, què et sembla!

P: Doncs molt complet! Imagino que es treballa amb realitats molt diverses, a nivell polític, o de desenvolupament per exemple.

 

A.P.: Doncs sí. Quan acabi el meu període de sessions per al qual he estat triada (4 anys) hauré pogut tenir una incidència directa a 96 països. Són molts els factors que hi intervenen, cultura, sistemes jurídics, legals, de realitats socials molt diferenciades, sistemes econòmics ... etc. Porto 18 anys treballant en drets humans i segons la meva anàlisi, a nivell de desenvolupament precisament, el món no es divideix en països desenvolupats i no desenvolupats, ni molt menys. Hi ha països molt avançats, que es diuen del primer món, amb pràctiques que són terribles. Per exemple conec casos en què es permet el control de creixement d'una nena, tenim l'exemple del cas Aslhey que és molt controvertit. Un cas en el qual es controla tot, la menstruació, el creixement, com es va a haver d'assistir en molts sentits, es controla el pes, perquè sigui manejable ... us convido a que conegueu. I això ho fan països del primer món.Formant part del comitè de la CDPD, vaig tenir l'ocasió de conèixer la situació de les persones amb discapacitat en 47 països i em vaig trobar que es segrega moltíssim més a les persones amb discapacitat en països desenvolupats.

P: ¿On situa la realitat d'Espanya?

 

A.P.: Crec que és un error plantejar-se un rànquing en els drets humans, aquesta visió no va amb mi, però sí us puc dir situacions molt complexes que hi ha a Espanya per a les dones amb discapacitat, però us les podria subratllar també a França, a Itàlia oa Bèlgica. A Espanya per exemple pot sorprendre a molta gent conèixer que aproximadament 60.000 dones amb discapacitat no han pogut votar a les últimes eleccions, cada dia s'esterilitzen dones amb discapacitat, que cada dia es prenen decisions en el seu nom, que les dones amb discapacitat són les més pobres dins dels sectors poblacionals, això és així. Les dones amb discapacitat estan exposades a una situació molt elevada de patir violència i abús, especialment abús sexual, el 20% de les dones víctimes mortals de violència de gènere han estat dones amb discapacitat, bé perquè la tinguessin, bé que l'hagin adquirit per els actes de violència. Moltes d'elles sense un certificat de discapacitat, perquè la pròpia discapacitat hauria estat part del resultat d'aquesta violència per part dels seus agressors. Aquesta és la realitat del nostre país.

La realitat del nostre país és que avui no tenim una política específica de dones amb discapacitat i la realitat del nostre país és que quan s'han definit aquestes polítiques específiques no se li ha dotat de pressupost, i per tant no han arribat enlloc.

La clau per a canviar aquestes realitats està en aconseguir la veritable incorporació de les dones amb discapacitat en la planificació, en el desenvolupament i en l'avaluació de les polítiques que es dirigeixin a elles en relació amb la consideració com a dones per una banda i com discapacitat per una altra. Les polítiques de discapacitat han de considerar el gènere perquè de cada 5 persones amb discapacitat 3 són dones, i això els obliga a tenir aquesta diferència per gènere, i les polítiques de dones en gènere de considerar la discapacitat perquè 1 de cada 5 dones és una dona amb discapacitat.

Si més no desenvolupem accions directament al ple lideratge i empoderament de les dones amb discapacitat no canviarem aquesta realitat, estarem fent esforços que no condueixen a res, com quan vam dissenyem rampes que després una persona en cadira de rodes no pot pujar. Això és el que estem fent amb la dones amb discapacitat, estem dissenyant polítiques que al final no els beneficien perquè aquestes dones no estan participant en el disseny, la planificació, i crec que en aquest sentit, perquè veniu de COCEMFE i de Barcelona, ​​s'està fent un salt substancial importantíssim per a les dones amb discapacitat en l'agenda política d'Espanya, tal com demostra el fet que aquest govern hagi decidir explicar amb Pilar Díaz, una dona en aquest cas amb discapacitat física, per assumir la màxima responsabilitat com a secretària d'Estat de Política Social. Això és creure en la plena igualtat de les dones amb discapacitat i realment enfortir aquest procés d'empoderament de les mateixes dones amb discapacitat, així que jo li desitjo a la secretària d'Estat molt d'èxit i molt d'encert també en l'àmbit de les seves responsabilitats, perquè la seva sort està vinculada a la nostra, les seves germanes amb discapacitat.

P: Moltes gràcies Anna, un plaer i molta sort a tu també.