José Antonio Marina: "El dret a l'educació dels nens amb discapacitat ens implica a tots"

"El dret a l'educació dels nens amb discapacitat ens implica a tots", Jose Antonio Marina

José Antonio Marina és un dels filòsofs espanyols més coneguts del nostre país, sobretot en matèria d'educació. Catedràtic d'Educació Secundària, filòsof, divulgador i assagista. La seva tasca investigadora s'ha centrat en l'estudi de la intel·ligència i en especial dels mecanismes de la creativitat artística, científica, tecnològica i econòmica. Paral·lelament a la seva tasca assagística, Marina es troba compromès amb el projecte d'impulsar una "Mobilització Educativa" amb el propòsit d'involucrar tota la societat espanyola en la tasca de millorar l'educació mitjançant un canvi cultural. Entre les seves moltíssimes publicacions, va dirigir la creació del Libro Blanco de la función docentet (2015), el Libro blanco sobre el Pacto educativo (2016) i més recent el llibre El bosque pedagógico y cómo salir de él (2017).

Pregunta (P): ¿A grans trets, en quin punt de la mobilització educativa es troba la societat espanyola?

José Antonio Marina (J.M.): Escassa. La societat espanyola només s'interessa per l'educació quan hi ha males notícies. Per comprovar aquest desinterès només cal observar que en cap de les enquestes del CIS apareix l'educació com una preocupació dels espanyols. Això suposa un mal missatge als polítics, que poden pensar que tot ha d'anar molt bé quan els ciutadans no estan inquiets.

P: Una de les propostes d'aquesta mobilització ha estat la creació d'una Universidad de Padres on-line, per què una universitat de pares?

J.M.: Perquè tots els que docents sabem que les famílies estan desconcertades en temes educatius. Reben missatges contradictoris i temen no fer-ho bé. A més, la comunicació entre famílies i escoles a vegades no és fluïda, la qual cosa perjudica l'eficàcia educativa. Les famílies no poden educar bé sense l'escola, i l'escola no pot educar bé sense les famílies. Vaig fundar la Universitat de Pares per augmentar el "talent educatiu de les famílies". Donar una sèrie de receptes no serveix per a res, perquè cada cas és diferent; però sí que podem millorar les competències parentals, donar-los seguretat en la seva tasca, i proporcionar-los la informació teòrica i pràctica que necessiten.

P: Amb quines barreres es troben els alumnes espanyols? I els alumnes amb discapacitat?

J.M.: Una barrera important és la influència que en l'èxit educatiu té la procedència socioeconòmica dels alumnes. Per això, cal ajudar les famílies en risc educatiu. El següent obstacle és l'excessiva homogeneïtat del sistema escolar. Necessitem una educació més diferenciada, més propera a les capacitats i necessitats de cada alumne. No ens estem ocupant amb el suficient interès i la suficient competència professional dels alumnes que tenen alguna discapacitat. Les retallades educatives afecten més a aquest tipus d'educació, on es necessita una atenció especial. L'escola ha d'estar inclosa dins d'una xarxa de protecció i desenvolupament de la infància i l'adolescència i tenir una postura més activa en aquests temes. Des de la Universidad de Padres intentem implicar els municipis, perquè ells poden integrar molts serveis que ajudin a l'escola.

P: Quina visió té la nostra societat sobre l'escola inclusiva? Creu que el nostre sistema educatiu té una actitud integradora? Les nostres escoles són inclusives?

J.M.: PISA valora, a més de les competències en comprensió lectora, matemàtiques i ciències, l'equitat dels sistemes educatius. I en aquesta classificació el nostre sistema educatiu obté bons resultats. Dins de l'equitat està l'atenció a la discapacitat. No obstant això, hi ha encara corrents pedagògics a Espanya que defensen la segregació d'alumnes. Molts pares pensen que els seus fills poden resultar perjudicats, i que seria fantàstic per a ells anar a col·legis elitistes. Hem d'explicar bé que la inclusió no ha de perjudicar els altres alumnes, i, per descomptat, hem de tenir el talent pedagògic suficient per aconseguir-ho.

P: El lema de la Mobilització Educativa és: "Per educar un nen, cal la tribu sencera". Creu que quan es refereix als alumnes amb discapacitat hi ha menys consciència d'aquest missatge?

J.M.: Sens dubte. I, per contra, són els que necessiten més de la tribu. Cal dir a la societat que volem construir la nostra convivència sobre els drets humans. I el dret a l'educació dels nens amb discapacitat ens implica a tots. Les famílies necessiten una ajuda eficaç de la societat. La qualitat d'un sistema públic d'educació es mesura per la manera que té d'ocupar-se dels alumnes amb més necessitats.

P: Què diu el Libro Blanco de la función docente sobre educació inclusiva?

J.M.: Ho he tractat sobretot en els “Papeles para un pacto educativo”, perquè un dels temes que han obstaculitzat sempre un pacte educatiu és el de l'escola comprensiva o diferenciada. L'educació inclusiva és un pas més enllà de l'escola comprensiva. Tots els nens poden progressar, uns més i altres menys. I tenim l'obligació de fer-ho possible.

P: Després de l'anàlisi de la trajectòria de tots els pactes en educació que hi ha hagut a Espanya i l'estudi de la resposta de la societat civil recollida al Libro blanco sobre el Pacto educativo, com pot descriure l'evolució del model educació inclusiva espanyol?

J.M.: La LOGSE va ser un gran pas, però no va tenir el finançament suficient. Les aules compensatòries i l'atenció a nens amb necessitats especials són a la legislació, però ens manca el personal necessari perquè l'escola pugui fer-ho bé. Les dificultats augmenten en passar a l'ensenyament secundari.

P: La seva última publicació, El bosque pedagógico y cómo salir de él (2017) parla d'un món educatiu en constant ebullició i ple d'innovacions, què ens pot aportar la Filosofia de l'Educació?

J.M.: Hem de prendre decisions molt complexes sobre: què és el que cal aprendre, qui aprèn, com s'aprèn i, des del punt de vista del docent, com s'ensenya, on s'ensenya, i com se sap què s'ha ensenyat. No hi ha cap ciència capaç de resoldre tants problemes, que inclouen coneixements científics, socials, polítics, ètics. Per això, he reclamat una ciència educativa de superior nivell, capaç de reflexionar sobre tots aquests aspectes, amb una formació excepcionalment potent. El millor terme que se m'ha ocorregut per designar-la és Filosofia de l'educació.

P: Segons diu, la pedagogia navega entre dos paradigmes, el tradicional i el nou, i a partir d'ells va emergint un paradigma ultramodern. En què consisteix? És inclusiu?

J.M.: És inclusiu perquè és molt diferenciat. Cada alumne -siguin quines siguin les seves circumstàncies- mereix rebre la millor educació possible. Les noves tecnologies fan possible aconseguir aquest objectiu. També poden ser extraordinàriament útils per a alumnes amb discapacitats.

P: El passat 2 de maig va ser el Dia Mundial Contra l'Assetjament Escolar, una realitat que es pateix a les escoles i en la qual els alumnes amb discapacitat es troben més exposats. Com creu que s'ha de treballar en aquest aspecte?

J.M.: Fa gairebé quinze anys el suïcidi de Jokin a Hondarribia va commoure a tot el món. En aquest moment, des de Mobilització educativa vam proposar un "Pla contra l'assetjament", aprofitant les experiències que havien tingut èxit, sobretot als països nòrdics. Però l'interès va decaure de seguida i pocs centres ho posen en pràctica. Seré molt contundent: un centre educatiu pot eradicar l'assetjament escolar en el termini de tres anys. Però ho ha de fer amb intel·ligència i amb tenacitat.