Blog

L’esport, a més de ser una forma d’ocupar el temps lliure de manera activa, té un rol potenciador de la qualitat de vida de les persones. La visió social de la discapacitat provoca que el model de pràctica esportiva adaptada majoritari sigui el segregat, enlloc d’un model inclusiu on les persones amb discapacitat practiquin esport amb les persones sense discapacitat.

El 2015, a l’Estat Espanyol, un 46,2% de la població practicava esport setmanalment, tal com indica el Ministeri en el seu Anuari d’Estadístiques Esportives 2016. Aquesta xifra, si es compara amb dades del 1994 (veure la publicació “Valores i dinàmica intergeneracional”), mostra un gran creixement de la pràctica esportiva entre la població espanyola. Llavors només un 23,6% practicava algun esport amb regularitat. Aquestes xifres difereixen de les que fan referència a les persones amb discapacitat. En aquest segon cas s’observa com tan sol un 6% afirmen tenir un estil de vida actiu i de fet, a Catalunya, un 57% de les persones amb discapacitat es consideren sedentàries.

Les persones amb discapacitat, en general, practiquen menys esport que les persones sense discapacitat, tot i els beneficis de la pràctica esportiva. Així, només 1 de cada 4 persones amb discapacitat afirma practicar algun esport.

A més, trobem una relació inversa entre el grau de discapacitat i la pràctica esportiva: com més alt és el grau de discapacitat, la pràctica esportiva es redueix progressivament. Les persones que tenen un grau de discapacitat del 75% o més practiquen esport en un 13% i en canvi, només un 1% del grup practica dos o més esports. Per contra, un 26% de les persones amb un grau de discapacitat d’entre el 33% i el 64%, practiquen esport.

Sobre la utilització d’equipaments esportius, les persones amb discapacitat habitualment practiquen esport als espais públics (40%) i als centres esportius municipals (35%). En el cas de les persones sense discapacitat aquestes xifres se situen en el 39% i 27%, respectivament.

No obstant, per accedir als centres esportius, a vegades, les persones amb discapacitat usuàries d'aquestes instal·lacions es troben limitacions físiques, visuals, auditives o cognitives que els impedeix, per exemple, canviar-se, dutxar-se o desplaçar-se per les instal·lacions de manera autònoma i segura. En el cas de les persones usuàries de cadira de rodes es troben problemes pe desplaçar-se per les instal·lacions fins el vestidor o la sala d'activitat o de fitness.

Les dificultats físiques en l'accés a equipaments esportius són un dels factors que s'afegeix a elements com els prejudicis socials respecte a la pràctica esportiva de persones amb discapacitat, les barreres econòmiques o el simple coneixement de les oportunitats de pràctica d'esport adaptat.

L’enquesta del 2011 sobre les condicions de vida i els hàbits de la població realitzada per l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitants de Barcelona(IERMB) demanava puntuar del 0 al 10 el grau de satisfacció global de les persones amb la seva vida. A l’estudi s’observava que les persones que practicaven un o més esports tenien nivells més alts de satisfacció. El 55% valorava amb un 8 sobre 10 la seva satisfacció. A més, hi havia un 18% que valorava la seva satisfacció en un 9 o 10. Pel que fa a les persones amb discapacitat, el 73% que practicava algun esport puntuava en un 8 o més la satisfacció amb la seva vida.

Amb tot, l’activitat física ha adquirit una nova identitat vinculada al joc, a la recreació, a l’emoció i a la participació activa. Però per un esport inclusiu i accessible encara cal avançar més per facilitar l’accés i la pràctica esportiva de les persones amb discapacitat.