Blog

A Espanya, segons l’Enquesta de Discapacitat, Autonomia Personal i Situacions de Dependència (EDAD-2008) existeixen 60.4000 nens i nenes amb limitacions en edats d’entre 0 i 5 anys. Entre els infants de 6 a 15 anys hi ha 78.300 que viuen amb algun tipus de discapacitat. Pels joves d’entre 16 i 18 anys no hi ha dades desglossades. Aquestes xifres les recull Unicef al seu ”Estudi sobre la situació dels nens i nenes con discapacitat a Espanya”, que també indica que les xifres podrien ser superiors i arribar fins als 170.000 menors, en torn del 2% de la població d’entre 0 i 18 anys.

Tots els nens i nenes, sense cap tipus d’exclusió, han de gaudir plenament de tots els drets humans i de les llibertats fonamentals en igualtat de condicions, però a la pràctica, els nens i nenes amb discapacitat s'exposen a més dificultats.

Aquestes dificultats tendeixen a créixer en funció del grau de discapacitat, per exemple si tenen mobilitat reduïda. A més, el nivell socioeconòmic familiar també agreujarà el nivell de dificultat i, per últim, el nivell de serveis existent al seu entorn geogràfic també afectarà.

No obstant això, la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat i la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat manifesten que els nens i nenes amb discapacitat han de poder exercir els seus drets igual que la resta de nens i nenes sense discapacitat. Aquests drets fan referència al dret a l’educació, a la inclusió social, al descans i al lleure, al joc i a les activitats recreatives pròpies de la seva edat o la protecció davant la violència, l’abús o l’abandonament, entre d’altres.

Per això, a aquest article repassem com es materialitza a la pràctica l’accés a tres drets bàsics a la vida quotidiana de qualsevol nen o nena amb discapacitat, reconeguts a la convenció i que són d’obligat compliment per part dels Estats que l’han firmat.

El dret a l’educació

A l’educació, la Llei Orgànica 2/2006, estableix que els centres educatius existents que no recullin les condicions d’accessibilitat exigides en aquesta matèria, han d’adequar-se amb l’objectiu que els centres educatius siguin accessibles pels nens i nenes amb discapacitat.

En matèria educativa, a més de facilitar l’accés i la mobilitat a les escoles, encara s’ha d’avançar més en l’adaptació dels recursos materials i didàctics pels nens i nenes amb discapacitat.

També és vital la formació del professorat ordinari i d’educació especial en el desenvolupament i la coordinació del currículum al llarg del període educatiu tant a primària com a l’educació secundària. Finalment, la disposició de recursos tècnics i humans suficients és la base per a garantir la igualtat d’oportunitats de la infància amb discapacitat a través de l’educació inclusiva.

A més, cal tenir en compte que només l’accés en edats primerenques al sistema educatiu inclusiu, juntament amb el suport adequat a les circumstàncies individuals de cada alumne, permetrà que els nens i nenes amb discapacitat puguin desenvolupar tot el seu potencial i preparar-se per la maduresa.

El dret al lleure

A l’àmbit del lleure, els nens i nenes necessiten espais de joc, i parcs infantils als seus municipis a on puguin compartir el seu temps independentment de les seves capacitats i que aprenguin a viure en igualtat, sense que les diferències siguin un obstacle.

Des d’aquesta perspectiva, el Defensor del Poble, a l’estudi de 2015 “Seguretat i Accessibilitat de les Àrees de Joc infantil”, es detectava un dèficit generalitzat d’accessibilitat als parcs infantils i s’afirmava que totes les administracions involucrades, en virtut de les seves competències i des del moment en què han assumit compromisos en matèria de protecció de la infància i d’integració de les persones amb discapacitat han d’adoptar mesures per garantir l’accessibilitat a les zones d’esbarjo infantils.

El dret a la lliure mobilitat

Un altre aspecte a revisar per millorar la qualitat de vida dels menors amb discapacitat és l’accessibilitat als serveis de la via pública, on és indispensable l’eliminació de barreres de tot tipus (físiques, comunicatives, cognitives i socials) per garantir el dret a la mobilitat de totes les persones. Entre aquests serveis, una peça fonamental és el transport públic. Els trens de rodalies i els autobusos urbans són els transports públics més utilitzats per menors i adults.

En el cas dels trens de rodalies, una de les principals barreres pels nens i nenes amb discapacitat que es desplacen amb cadira de rodes és la diferència d’alçada i distancia entre l’andana i el pis dels trens.

Pel que fa al transport en carretera, segons un estudi de la Fundació ONCE, el transport interurbà de passatgers per carretera és el sector que menys ha evolucionat en relació amb l’aplicació de l’accessibilitat universal. Els menors amb discapacitat o els seus acompanyants tenen problemes per pujar, validar el títol o el bitllet del viatge, desplaçar-se i baixar de l’autobús. En referència a les dificultats sensorials, la comunicació és fonamental al transport, a on sovint la senyalització o la informació individualitzada no existeix.

Amb tot això, l’objectiu és aconseguir que la convenció citada anteriorment, com l’Estratègia Europa 2020 sobre la Discapacitat, la Constitució i la Llei dels Drets de les Persones amb Discapacitat i de la seva Inclusió Social es compleixin per a garantir als nens i nenes amb discapacitat el dret a una vida plena.