Parlem d’educació inclusiva amb Rosa Cadenas, presidenta de Dincat

Avui parlem d’educació inclusiva amb Rosa Cadenas, presidenta de Dincat

L’Associació de Discapacitats Intel·lectuals de Catalunya (Dincat) agrupa més de 300 entitats que defensen els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual i que dóna servei a 42.000 persones. Avui amb motiu del Dia Mundial de l’Educació, parlem d’educació inclusiva amb la seva presidenta, Rosa Cadenas.

Pregunta (P): Quina tasca fa la Federació Dincat? Quins objectius específics té marcats dins l’àmbit educatiu?

Rosa Cadenas (R.C.): La tasca principal de Dincat és la defensa dels drets de les persones amb discapacitat intel·lectual i de les seves famílies a través de les entitats membres. Treballar en el camp educatiu és fonamental per avançar cap al camí de la plena inclusió. Una educació on hi ha uns valors compartits per totes les nenes i nens, per les famílies i pels professionals de l’educació permet una societat d’igualtat.

(P): Algunes de les tasques que fa, no les hauria de fer l’administració?

(R.C.): L’entitat reivindica a l’administració les mancances que hi ha en el camp de l’educació, fem propostes de com han de ser els models, revisem que es compleixin les necessitats de les famílies. Però en moltes ocasions per manca de recursos no arribem a assolir tots els processos. Amb l’administració anem de la mà en la visió del model educatiu, però no complim objectius a la velocitat que nosaltres voldríem, estan passant els anys i no aconseguim els progressos que ens havíem marcat: està clar quin és el camí, però els recursos econòmics sempre ens aturen.

(P): A nivell mundial, segons dades del Fons de l’ONU per a la Infància (UNICEF), un terç dels nens i adolescents que no va a classe, presenta alguna discapacitat. Podem dir que hi ha una tendència històrica a incapacitar en lloc de donar eines a les persones amb discapacitat per ajudar-les a ser autònomes?

(R.C.): Sí, històricament els nens i nenes amb alguna discapacitat no eren escolaritzats, eren amagats o internats. La societat s’espantava, hi havia un estigma molt gran sobre la discapacitat. Amb el temps les coses han anat canviant, sobretot als països més desenvolupats, però el procés és lent. La finalitat seria poder donar tots els suports necessaris per a aconseguir que les persones amb discapacitat tinguin el màxim d’autonomia, l’autonomia dóna llibertat i una independència que fa que nens i nenes amb discapacitat no siguin vistos d’una manera marginal, és un pas cap a la plena inclusió.

(P): A Europa, 1 de cada 4 persones amb discapacitat percep barreres a l'educació. I a Espanya, els joves amb discapacitat que no estudien ni treballen representen un percentatge superior a la mitjana europea, independentment de la discapacitat. Amb quines barreres es troben els nostres alumnes amb discapacitat?

(R.C.): Els alumnes amb discapacitat intel·lectual tenen grans problemes a la joventut, les dificultats creixen quan passen a la secundària o a la formació ocupacional, que és quan troben major índex de rebuig i s’agreugen més les diferències entre els companys. Però els centres formatius no estan preparats per atendre la diversitat; sense suports ni preparació dels equips educatius no és possible la continuïtat.

Els joves amb discapacitat i sense preparació no tenen opció al món laboral, inclús tenen dificultat als entorns laborals protegits. Per això, és essencial que rebin suport fins a finalitzar la formació i inclús prorrogar aquest suport fins a aconseguir un lloc de feina.

(P): El nostre sistema educatiu té però una actitud integradora?

(R.C.): Hi ha una normativa que promou la inclusió, però sobre l’actitud tinc dubtes... He conegut molts tipus de centres i predominen més el centres que no volen problemes, que no lluiten per models per a tothom, que no fomenten la participació de les famílies. Per desgràcia la clau està en la mirada cap a la inclusió de tota la comunitat educativa.

(P): Per tant, diries que les nostres escoles no són inclusives?

(R.C.): No, encara no. El repte de l’educació inclusiva és el d’oferir a tots els nens un programa educatiu adaptat a les necessitats individuals, però les escoles han de tenir els recursos necessaris per a permetre-ho. Tenim exemples positius i pràctiques admirables, però no és la tendència majoritària.

La gran queixa dels centres educatius és la manca de recursos, de professionals de suport, de formació, de mitjans materials. De les escoles ens arriba la queixa dels recursos i de les famílies la manca d’implicació dels professionals de l’educació. Jo crec que la principal limitació és que continuem sense creure’ns del tot que l’escola inclusiva és un dret.

(P): Dins aquest model, quin és el paper de les escoles d’educació especial?

(R.C.): L’escola d’educació especial té el paper d’oferir els recursos adequats i adaptats a les necessitats específiques de cada nen. Són centres amb recursos i professionals que donen el suport necessari per a un model eficient d’escola inclusiva.

Jo crec que cal fer una transició cap a un model d’escola oberta a totes les necessitats. Les escoles d’educació especial fan una tasca molt important, professional i rehabilitadora, però aquesta tasca es pot fer a les escoles ordinàries, sempre que aquestes tinguin els recursos necessaris per poder atendre a tothom.

(P): Un dels conflictes que s’ha denunciat en repetides ocasions és el tema de l’assetjament escolar, una realitat que es pateix a les escoles i a la que els alumnes amb discapacitat s’hi troben més exposats. Com creu que s’ha de treballar en aquest aspecte? S’hi destinen prou recursos a aquest tema?

(R.C.): Ni es destinen gaires recursos ni se'n parla suficient, no hi ha la formació necessària per als professionals docents i les famílies estan poc implicades. Per desgràcia és un tema molt dur d'afrontar, l'assetjament amb els nens amb discapacitat és doblement preocupant, és un indicador de la manca de sensibilitat amb la qual creixen alguns nens, nens que per una altra banda també denoten un greu problema.

(P): Un cop acabada l’escolarització, com és l’accés al món laboral de les persones amb discapacitat?

(R.C.): Difícil, a més, cada vegada hi ha menys ajudes per a les empreses que contracten persones amb discapacitat, els centres especials de treball pateixen molta pressió.

Crec que caldria un model d’inserció laboral basat en oferir un suport personalitzat, basat en les necessitats de cada treballador, que doni oportunitats a qui més ho necessita, a aquelles persones que tenen més dificultat per produir. La formació professional hauria d’estar adaptada a les capacitats de cada treballador i per poder definir llocs de feina que s’adaptin a les possibilitats de cadascú caldrien mètodes de valoració de les capacitats laborals.